L'Atemptat contra en Quintela.        QUICO SABATÉ  

Dalt:    Una de les rares fotografias que existeixen d'en Quintela, un del catorze comissaris principals que Franco anomena en acabar la guerra. Dreta:  Francesc Sabaté LLopart, L'ENEMIC Nº 1 DEL RÈGIM, amb un morter casolà que ell mateix havia fabricat. A l'any 1955 l'utilitzà per repartir fulls a Barcelona amb motiu d'una visita del "Generalísimo". Fotos: A.Téllez.

Es el dia 2 de març del 1949. Falten cinc minuts per a les dues de la  tarda i el  cotxe  del "jefe" de la  brigada  político-social  de Via Laietana, l'Eduardo Quintela Bóveda, enfila el barceloní carrer de la Marina en sentit de pujada.

Entre els carrers Mallorca i Provença, des de fa poca estona, s'hi troben estacionats dos automòbils: En una vora de carrer una camioneta i a l'altre, uns 20 metres més endarrere i en sentit de baixada, un turisme de la marca Fiat. Un home vestit amb "mono" blau intenta arranjar una avaria de la camioneta, és en Francesc Sabaté Llopart, L'ENEMIC NÚMERO 1  DEL RÈGIM, que l'anomena "EL QUICO".

Assegut al volant de la camioneta hi ha en Carles Vidal Pasanau i al seu costat en Josep Sabate Llopart, germà gran d'en Quico.

En Quico, malgrat que aparenta estar totalment absort en el seu treball d'improvisat mecànic. observa de reüll com a uns 50 metres un home ben vestit -en Mariano Aguayo Morán- es treu el barret. És el gest que fa estona espera, el moment que fa anys somia. D'una brincada es planta al bell mig del carrer i amb les cames flexionades i la Thomson ben tibada a la cintura buida el carregador contra el cotxe que li ve al damunt. El parabrises salta fet mil trossos i el cotxe es deté com per art  d'encanteri. Per les seves portes surten dos homes que miren de fugir, però en aquest mateix instant, avança el Fiat conduït per en Simón Gracia Fleringan. Les metralletes dels altres dos ocupants, en Josep López Penedo i en Wenceslao Jiménez Orive, escupen a mort. Els dos homes resulten abatuts i cauen estesos sobre l'asfalt.

En Quico s'incorpora, s'hi acosta i mira, però entre aquelles cares no hi troba la que busca. Un gest de desesperació li desdibuixa la cara.

En lloc d'en Quintela amb el seu escorta, els passatgers són dos capitostos de la Falange: Manuel Piñol Ballester, secretari del Frente de Juventudes i José Tella Bavoy, cap d'esports de la mateixa organització. El primer i el seu xofer, Antonio Norte Juárez, són dos cadàvers, el segon està lleument ferit.

La "mala nova" corre de pressa i arriba aviat a Via Laietana. En Quintela no s'ho acaba de creure però comprèn perfectament que avui ha tornat a néixer; crida i ronca per les dependències de la comissaria, dóna cops de puny damunt la taula i puntades de peu a les cadires; se'l veu irritat i furiós com mai no se l'havia vist i decideix posar preu al cap d'en Quico, l'home que tantes vegades l'ha cobert de ridícul.

D'ençà d'avui en Quintela es passa els dies i les nits menjant "bocadillos" i fumant "purus" a la comissaria mentre espera la noticia de la captura d'en Sabaté. Prohibeix la circulació de vehicles i persones a menys de 50 metres de l'edifici, ordena vigilància permanent a les clavegueres properes a les dependències; grups de fins a sis o set "grisos" patrullen pels carrers de Barcelona tot identificant i marejant a pacífics vianants, però de moment tots els esforços esmerçats són inútils.

 En aquesta Barcelona de les darreries dels quaranta, uns diuen "tenerlo todo atado y bien atado, ya llevamos díez años de paz". però altres veuen en la realitat quelcom ben diferent.

 Els últim dies d'en Quico, com veurem més endavant, transcorreran en part molt a prop de Girona, en el Mas Clarà de la Mota, en el quals molts veïns s'hi veuran involuntàriament i directament implicats. En Quintela i el seu gos Blood Hound - caçador de sang- tampoc no hi faltaran.

Infantesa a  l'Hospitalet

En Francesc Sabaté i Llopart neix el dia 30 de març de l'any 1915 en el número 24 de l'agrícola barri de Muntanya de l'Hospitalet de Llobregat, avui Hostafranchs, fill de la Madrona Llopart i Batlle i d'en Manuel Sabaté i Escoda. És el segon de cinc germans. Primer va néixer en Josep -abatut per les bales de la policia al carrer de Trafalgar. (Barcelona)- després d'ell ho farà en Manuel -assassinat al camp de La Bota pel règim d'en Franco; no havia fet mai res, de petit volia ser torero però es deia Sabaté, un cognom de malefici-, la Maria i en Joan, que encara resta amb vida. Aquests dos últims mai no s'implicaran en les activitats dels seus germans més grans.

Quan neix en Quico, l'Hospitalet compta amb un cens aproximat d'onze mil habitants. La família viu en una mena de "paller" propietat dels Buxeres, que juntament amb els de "La Casa España', "Grandes de España', són propietaris de mig Hospitalet. El pare d'en Quico, segons en Francesc Pedra, vell militant confederal i probablement l'única persona amb vida de l'Hospitalet que el va conèixer en aquells temps, era un guarda rural de la marina, alt, amb grans bigotis i grossa veu, amb una presència física que imposava respecte.

La Madrona, la clàssica dona de l'època, abnegada i feinera, rexonxoneta i riallera, dedicada a la cura de la llar i de la família. A l'Hospitalet eren apreciats per tothom.

Durant la infantesa d'en Quico, els camps de conreu de l'Hospitalet desapareixen i són substituïts per enormes fàbriques. A Europa acaba d'esclatar la Gran Guerra -Primera Guerra Mundial- i Espanya, que és neutral, es dedica a produir intensament. Les mines del nord, forçant al màxim la maquinària, proveeixen les fàbriques de mineral, i a les fàbriques s'implanten per primera vegada en la història els tres torns de treball. La construcció del metro i l'Exposició Universal resultaran factors econòmics desencadenants d'una demanda de mà d'obra immigrada de pobles i llogarets de Catalunya; primer només de Catalunya, més tard vindran "els murcianos". procedents de la província que els hi dóna el nom. Per simpatia també s’anomenaran així a tots els que, vinguts d'altres províncies, empren el "zezeo" en la seva parla. . Com veiem, l'expansió demogràfica de l'Hospitalet s'esdevé inaturable. Els propietaris de les fàbriques -els Vilomara, els Todà, els Godó, els Oliveras- viuen en cèntriques cases modernistes. Els Buxeres, en un magnífic palauet de l'avui avinguda Josep Tarradellas. Dins del jardí tancat del palauet s'hi pot veure un nen descalç de raça negra que corre amunt i avall. Els Buxeres el varen portar de les plantacions de Guinea i gaudeixen exhibint-lo com una mena de "mascota exòtica". Els nens i  nenes, al sortir del col·legi, el van a veure i el criden: "negrítu, negritu...".

Per començar a entendre les circumstàncies   que   envoltaren   la   infantesa d'en Quico i dels hospitalencs d'aquells temps, cal primer fer una ullada a les condicions de vida (educació, treball, model d'economia, règim de tinença, etc.) dels primers anys del segle passat, de les quals ací només n'hem esbossat unes quantes pinzellades.

Però  en  Quico ja és un  nen inquiet, dels que tal vegada avui s'anomenarien "hiperactius”, i ben aviat dóna mostres de no suportar la injustícia, sobretot la social. A les ninetes dels seus ulls, grans, negres i profunds, s'hi gravaran per sempre més moltes de les coses que ja des de tan petit percep i entén.

 El seu pare, aconsellat per un amic, opta a un lloc de treball de la Guàrdia Urbana de l'Hospitalet. Després d'aprendre a llegir i escriure amb un llum de carbur que li deixen i una "cartilla" escolar del seu fill gran -l'administració no pot contractar analfabets- aconsegueix la feina. La família va creixent i a partir de l'esdeveniment de la Segona República es trasllada a viure en una casa del carrer del Xipreret que el seu pare i el seu oncle han edificat amb dures penes i treballs -encara avui s'hi poden percebre les restes, que no es corresponen amb la casa que algun llibre publica-.

En Quico "va a estudi" amb el Sr. Miquel Romeu i Mumany, tal i com es pot comprovar en una llista de matrícula de l'any 1924, però ben aviat aquest aconsella i aconsegueix del seu pare que, amb l'ajut d'una recomanació de l'Ajuntament, l'interni a l'asil Duran quan només té set anys.. L'Hospitalenc Josep Bonastre comentava que quan de petit es trobava amb en Quico pel carrer, feina a córrer o a amagar-se, ja que sempre li furtava alguna joguina o l'entrepà.

Internament a l'asil Duran

L'asil Duran, creat pel "mecenas' Toribio Duran i ubicat a la parròquia de Santa Maria de Gràcia -més endavant es traslladarà al carrer Vilana de Sarrià, a on avui i ha la clínica Teknon-, no és en realitat un reformatori tal i com pensen els seus pares, sinó més aviat una presó -segons els seus estatuts fundacionals acollirà a "pillets, trinxeraires i íncorregibles"..

El dia 23 de gener de l'any 1978 esclataran dues bombes a Barcelona sense causar víctimes: Una a la presó Model i l'altra a l'asil Duran, amb la qual, els autors, sembla ser que dirigiren els trets cap a dos centres penitenciaris sense distinció de matisos.

Un escriptor anomenat Michel del Castillo, en el seu llibre autobiogràfic Tanguy, despatxa així les memòries del seu pas per l'asil: "teníamos hambre, comíamos càscaras de naranja, de mandarina e incluso de plàtano; se nos pegaba, hacíamos como castigo la noria, como si fuéramos asnos alrededor del patio, los hermanos del asilo (de l'ordre de San Pedro ad Víncula) nos daban punta-piés y puñetazos en las duchas”. En termes semblants s'expressa en Mariano Rodríguez Vàzquez (més conegut com a Marianet), que també va passar per allà " ¡A todos, edifícío, sacerdotes y alumnos! iUn lugar siniestro! iPedazo de invertidos, corruptos y pelotas!".

En Quico no suporta l'internament i, amb l'ajut del seu germà gran Josep, aconsegueix saltar la tanca i escapolir-se. Promet als seus pares que es "portarà bé", malgrat que ell no entén el que vol dir exactament això de "portar-se bé", però advertint-los que si el tornen a tancar en el reformatori es tornarà a escapar i ja no el veuran mai més.

En Quico torna a l'escola del  Sr. Miquelet, però ben aviat l’abandonarà. De dies gamba pels camps i platges de l'Hospitalet, pels seus llòbrecs carrerons, s'aprèn de memòria tota la seva intricada geografía  -conèixer-la pam a pam li salvarà moltes vegades la vida en les seves topades amb la policia-. Cap al tard dels dies espera a en Roger(1) que plega de treballar d'una bòbila.

 Tots dos van a la platja del Prat i en Quico escolta amb molta atenció les explicacions del seu amic i mestre: el nom de les estrelles, dels moluscs, li parla d'en Gorki, de la vaga de  “La Canadiense”(2)  -febrer-març del 1919-, li xiula La Pastoral... i així fíns que surt la lluna que s'apleguen cap a llurs cases.

El popular "Coro" del carrer Baró de Maldà. Aleshores ateneo llibertàri.  Foto: Damià Ribot

La llauneria d'en Josep Charles, al carrer Prat de la Riba i a on de petit havia treballat en Quico. Foto: Francesc Marcé.

Als onze anys entra d'aprenent de lampista a la llauneria d'en Josep Charles Vilagrasa; al carrer Prat de la Riba, a on serà molt apreciat. Seduït per l’exemple del seu germà gran, en Josep comença a freqüentar el local de les Joventuts Llibertàries i de la CNT-FAI, el popular "Coro" del carrer Baró de Maldà, fins a esdevenir un actiu militant anarco-sindicalista.

S'integra al grup "Los Novatos" i amb ells intervé directament en els fets revolucionaris del desembre de 1933, que duraren tres o quatre dies durant els quals s'intenta l'assalt a l'ajunta-ment i que mantindran la ciutat en peu de guerra. El dia 19 de juliol de 1936, liderats per en Buenaventura Durruti, en Paco i en Domingo Ascaso i en Juan Garcia Oliver, "Los Novatos" ajudaran activament a controlar la rebel·lió militar de Barcelona, que no prosperà. Per donar una idea de la llegenda d'invencible i perillós que l'aureolava, recordarem un cas paradigmàtic. Un matí atracà l'agència de l'Hospitalet del Banc Central, situada al carrer Prat de la Riba -aleshores Generalísimo- cantonada amb la Rambla, i enmig de l'atracament preguntà pel director, en Josep Corominas i Colet, amb qui d'infant havia jugat, i en veure que no hi era demanà que li donessin records del seu amic en Quico. El detall curiós és que en el precís moment d'entrar al banc fou reconegut per algú que passava pel carrer i que, d'una correguda, es presentà a la caserna de la Guàrdia Civil del carrer Rossend Arus per avisar-los del que passava. Ràpidament, uns membres d'aquell cos agafaren les armes i sortiren disparats. Ara bé, en lloc d'emprendre el camí correcte, pel carrer Major, trencaren pel del Baró de Maldà i es dirigiren cap al Banc Hispano-Americà. Quan el qui havia donat l'avís s'adonà de l'error i els advertí, un guàrdia civil li respongué: " Usted ocúpese de sus asuntos que nosotros en estos casos ya sabemos perfectamente lo que tenemos que hacer". Després de transcórrer una bona estona i de comprovar a consciència que allí, com calia esperar, no hi passava res de res, anaren cap al lloc del delicte. Quan hi arribaren, naturalment, en Quico ja feia estona que s'havia esfumat  -no sense, abans, haver-se entretingut a saludar la gent de Can Charles-.

Casa del carrer Maestro Candi, a on es traslladarà  a viure la família Sabaté  durant la guerra.  Foto: Pilar Eyre.

Una Foto d'en Quico als 21 anys, a punt de marxar al front amb la columna "Los Agui-luchos" que comandava Juan Garcia Oliver.   Foto: A.Téllez

El dia 27 d'agost de 1936, en Quico marxa al front d'Aragó amb la columna "Los Aguiluchos", comandada per Joan Garcia Oliver. En plena batalla de Teruel, el comissari comunista Ariño li encomana encapçalar una missió suïcida  i forassenyada en mig d'una impressionant tempesta de neu i vent a on patiren un vuitanta per cent de baixes –tàctica sovint emprada pels comunistes per treure's del d’amunt els confederals que feien nosa-. En Quico no li ho perdona i li "passa els taps". Retorna a Barcelona per escapar d'un afusellament segur, però al poc temps és detingut per membres del SIM -servei d'informació militar- que el traslladen a una "checa" -comissaria comunista- de Sants. Després de ser víctima d'un parany, patirà la pallissa més gran de la seva vida. Quatre agents del SIM es tornen per picar-lo durant més d'una hora seguida i ingressa a la presó Model vomitant coàguls de sang.

En acabar la guerra, després de la batalla del Montsec, creua els Pirineus per Puigcerdà i és internat al camp de concentració de Vernet d'Ariège.

A partir de l'any 1943 comencen les seves incursions a l'interior (Espanya) com a guerriller antifranquista -maquis-(3).

Els diners procedents de les "expropiacions" que realitza sempre són entregats a familiars de presoners polítics i gent necessitada -sobretot per pagar advocats que els evitin la presó- i els comptes són rendits a l'organització confederal. Mai no es queda ni un cèntim en benefici propi. La seva companya, Leonor, es guanya la vida fregant cases a França i les seves filles, la Paquita, a qui en Quico anomena "Brisa" i l'Alba, de ben jovenetes hauran d'ajudar la seva mare en les tasques de la llar i a tenir cura de la granja Caseneuve Loubette de Costoja del Vallespir.(4)

A França, en Quico es guanya la vida fent de lampista i de muntador de calefaccions i les accions les empren els dies de lleure.

Període de màxima activitat guerrillera

El període comprès  entre  el  1945 i  el 1950  és  el  de  més activitat de la guerrilla  antifranquista

-especialment l'any 1949-..

La guerrilla va crear vertaders problemes al govern feixista. D'entre moltes accions dutes a terme per en Sabaté en destacarem dues: una l'any 1955 quan, amb motiu d'una visita d'en Franco a Barcelona i servint-se d'un morter casolà que ell mateix havia fabricat, va distribuir fulls des d'un taxi amb sostre corredís. Al taxista li va fer creure que els fulls de color eren "para dar la bíenvenida al Caudillo". L'altra acció que esmentarem aquí és una "expropiació" a l'empresa Cubiertas v Tejados, d'on s'endugué prop d'un milió de pessetes. Els fets varen tenir lloc el 22 de desembre de 1956, dia en què l'empresa es disposava a pagar –doble- als treballadors. El retorn a França fou molt accidentat, ja que per imprudència de l'Àngel Marques Urdid aquest fou a parar als calabossos de Via Laietana i de l'altre "soci', l'Amadeo Ramon Valledor (a) “el asturiano”, en Sabaté no se'n fiava. Aleshores recorregué a una seva amiga -a qui per desig d'ella anomenem Maria i sortosament avui encara amb vida- perquè l'ajudés a "controlar" l'Amadeo en el viatge de retorn a França. Després de molts precs d'en Sabaté, la Maria. que es trobava a Barcelona recuperant-se d'una intervenció del Dr. Josep Maria Gil Vernet, acceptà acompanyar-lo bon i coneixent la duresa del viatge que emprenia. Prop de Santa Coloma de Farners, perderen l'Amadeo de vista quan intentava fugir amb els diners, però l'audàcia d'en Sabaté féu possible poder-lo atrapar. Finalment arribaren a França sense més novetats.

Encalçament en el Mas Clarà de la Mota

El dia 28 de desembre de 1959, l'Alejandro Tiburcio, propietari d’un petit hotel a Perpinyà, acompanya a en Quico amb el seu cotxe flns Amélie-les-Bains. Des d'allà, en Quico camina fíns a Montalbà-d'Amélie, on es troba amb els que seran els seus companys de viatge: el seu lloctinent, en Francisco Conesa Alcaraz, en Rogeli Madrigal Torres, l'Antoni Miracle Guitart i el més petit de tots, en Martín Ruiz Montoya, de tot just 20 anys. El dia 31 de desembre, la Guàrdia Civil els "pista" en el casot de Falgars, prop de la Mare de Déu del Mont, on tenen la primera topada.

 El diumenge dia 3 de gener de 1960, arriben al Mas Clarà de la Mota, que aleshores habitava en Joan Sala i la seva muller, la Balbina Alonso, ambdós enterrats en el cementiri de Sant Julià. El grup, després d'agafar en Joan com a hostatge, demana a la Balbina que s'apropi a una casa veïna per comprar menjar, però la compra desproporcionada per a només dues persones, aixeca les sospites d'un altre veí que en aquell moment es trobava a la casa. El veí corre a avisar la parella reforçada de la Guàrdia Civil que fa vigilància al Mas Verdera, i aquesta dóna un "parte" escrit a l'alcalde de Palol de Revardit perquè amb la seva Gutzzi vagi a notificar els fets a la caserna de Girona. Primer pujaran de Girona un grup de 20 guàrdies capitanejats per en José Blázquez Pedraza, que s'afegiran als sis guàrdies de la caserna de Sarrià. Per Sant Gregori pujarà el tinent Fuentes amb catorze homes més. A les cinc de la tarda arriba a la Mota en Rodrigo Gayet Girbal, tinent coronel cap de la 131 Comandància, que pren el comandament de l'operació. En Quintela, ja vell i retirat a Galícia, també se n’assabenta i als vols de les sis de la tarda, ningú no sap com ha vingut, es planta al Mas Verdera amb el seu gos "cazador de sangre". una bestiola nerviosa i grossa com un vedell, diuen testimonis presencials que ho recorden. El Mas Verdera i “Can Prades” -des d'on es veu el Mas Clarà-, es troben situats més amunt del Mas Clarà, a uns 20 minuts en direcció a la parròquia de la Mota. A les set de la tarda. el Mas Clarà ja es troba envoltat per més de 300 guàrdies civils vinguts d'arreu de Catalunya. El crepitar de les armes se sent des de tots els pobles veïns i la ranera de la metralleta Thomson d'en Sabaté encara avui és recordada. Quan la lluna tomba la muntanya de Vacamorta, en Quico deslliga les dues vaques i un vedell que hi ha a la cort i, amagat darrere d'elles, malgrat estar ferit, intenta una desesperada fugida. Arrossegant-se sobre els seus colzes, avançant centímetre a centímetre, sent com una veu fluixa i ronca avança cap a la casa tot dient: "No disparen, soy el teniente, no disparen, soy el teniente". Efectivament, és el tinent Francisco de Fuentes Fuentes y Castilla-Portugal. En Sabaté, amb ulls que hi veuen de nit, d'un tret el deixa estès a terra i creua els tres cordons que l’encerclen tot repetint ell el mateix.

D'entre els assetjants, destaca una veu furiosa que sobresurt de la resta:  ¡Estoy hasta los cojones de este cabrón, traédmelo vívo o muerto, lo quiero vívo o muerto!". És la veu d'un enfurismat Quintela a qui en Sabaté se li ha tornat a escapar. En Quintela fa olorar al seu gos un mocador tacat amb sang d'en Sabater, el gos li troba el rastre, però ben aviat el perd. En Quico no oblida mai portar un pot de pebre a la motxilla per fer perdre el rastre als gossos que volen ser massa espavilats. El dia 5, en Quico, exhaust i enfebrat pel dolor de les ferides, segresta el tren correu 1.104 a Fornells de la Selva. Fa pocs dies que en Quim Puig, fogoner de la tractora de fuel "Mikado" ens recordava aquests fets. En Quico l'apunta amb el seu "Colt" i li demana que el porti fins a Barcelona, però en Quim li fa veure que això és impossible, ja que a Maçanet han de canviar la màquina tractora per una d'elèctrica. A l'entroncament repeteix l'operació i puja a la màquina que condueix en Josep Saladrigas. A Sant Celoni baixa i ben aviat les bales del sometent posaran fi a una vida plena d'idealisme, acció, llegenda, misteri...

Encara avui, moltes dones que ronden la seixantena recorden com les seves mares els advertien: "Nenes torneu aviat a casa que han vist en Sabaté per les muntanyes!".

Aquesta fuita tan inversemblant, tan cinematogràfica, diria, ha inspirat moltes pel·lícules, dues d'elles més conegudes: "Behold a Pale Horse", dirigida per Fred Zinnemman -que també dirigí "Solo ante el Peligro" -amb Gregory Peck i Omar Shariff- i "Metralleta Stein", dirigida per J.A. de la Loma, amb John Saxon, Blanca Estrada i Paco Rabal. La primera, traduïda com "Y llegó el dia de la venganza", fou prohibida a Espanya per en Manuel Fraga Iribarne i no es va poder exhibir fins entrada la democràcia. A la Colúmbia Pictures, que en fou la productora, li causà importants pèrdues econòmiques.

Vull aprofitar aquest espai per donar les gràcies a tants testimonis presencials dels fets que m'han ajudat en la recerca. També als següents establiments, que han donat suport econòmic al projecte: "El Celler de l'Adroher", de Canet d'Adri; "Can Mià", de Palol de Revardit; "L'Espelma", de Salt; "L'Estrall", de Banyoles,  i l'Hotel "La República", de Palol. La col·laboració de l'empresa Immobiliària y Proyectos, encarregada de la rehabilitació de les masies de la Mota, i la guia i companyia de l'amic "Siset" i de la seva encantadora muller, la Nati, han sigut molt importants.

                                                                   CRIDES

 (1)  Mestre racionalista de l’escola de Ferrer i Guardia fins que l’escola moderna es prohibida pel governador civil   Severiano Martínez Anido, instaurador de la trista llei de fugues. (1.1)  Quan retorna l’Escola Moderna en Roger es substituït per en Josep Xena Torrent, també mestre racionalista i fill de Cassà de la Selva (Girona).

(1.1) Aquesta llei és molt probable que el dia 4 de gener de 1960 fos aplicada, després de rendir-se i sortir  picant de  mans, als qua-tre guerrillers que acompanyaven  en Quico en el que fou el seu últim viatge a Espanya. Això  seria, tal i com apunta l’Agustí Pons en un article titulat “Sabaté,Quico”, publicat al diari Avui el 5-1-1990, per evitar un Consell de Guerra poc oportú de cara a l’imatge europea del regim. L’Agustí Pons també feu un reportatge sobre “El  último viaje de Quico Sabaté” en “Nueva Historia” número 20, setembre de 1978.

(2)   “La Canadiense”, nom popular amb que es coneixia a la Barcelona Tractions. Era on encara avui resten dempeus les tres xemeneies del Paral·lel i actuals oficines de FECSA-ENDESA. Més endavant serà adquirida per en Joan March  mitjançant una obscura compra d’obligacions primer i posterior canvi  per accions.

(3)     A diferencia dels partits marxistes, que no han situat ningú especialment rellevant dins de la història de la lluita armada contra el règim, la CNT-FAI ha situat quatre guerrillers Maquizards: en Ramon Vila Capdevila, “Caracremada”, en José Lluís Facerias, “Face”, en Marcel·lí Massana Bancells, “Panxo”, i en Francesc Sabaté i Llopart, “Quico”.

(4)   Carta  familiar d’en Sabaté. La va escriure el dia 15 d’abril de 1949 i anava dirigida a la seva companya Leonor  Castells Martí, però en un enfrontament amb el 32 Batalló de Muntanya, a la carretera de Ribes a Puigcerdà, la va perdre i no va arribar a la seva destinatària. (sic)

Mi querida y estimada compañera y cariñosas hijas Paquita y Alba.

Mi alegría será que al recibir esta carta os encontréis bien de salud y contentas de recibir mi cariñosa carta.

Yo me encuentro muy bien por la presente.

Leonor, seguramente que esta carta te causará alegría al saber noticias mías, pero también te causará tristeza al saber que mi viaje se retardará unos días y que no podremos estar juntos hasta que las cosas que tengo que dar solución no estén solventadas. Seguramente que tú, Leonor, ya estarás enterada de la desgracia que tuvimos. Yo no quería comunicarte nada, porque creía poder venir y decirte en persona lo ocurrido, pero las circunstancias no me permiten moverme, ya que muchos trabajos dependen de mí.

Leonor mía, no sufras, que estoy bien, y ten confianza conmigo. Tú me conoces y sabes que he pasado muchos peligros y de ellos me he salido.

Nuestro amigo querido López tuvo la desgracia de caer herido en manos de la criminal policía. Está gravemente herido en el hospital, pero va mejorando, y éstas y otras más son motivo de no poder venir a veros, ya para mí, como para vosotros, sería una alegría.

Pero por encima de nuestra alegría está la pena y la tristeza de las familias y de nuestros amigos, pues como te digo, mi hermano y López se encontraron juntos en una casa que la policía los sorprendió de noche y se tuvieron que abrir camino con las armas en la mano, y mi hermano resultó herido, pero con mucha fatiga se pudo salvar y hoy se encuentra mejor, y en este momento seguramente en Francia, ya que tiene que estar en manos de médicos. Después de la desgracia aun tenemos esperanzas, y López hará cuanto pueda para que sus queridas hijas no se queden sin un padre que cuide de ellas. Leonor mía, nuestro sufrimiento no significa nada por lo que sufren hoy muchas familias que se encuentran en las cárceles o en la Jefatura. Nuestra actuación ha sido admirada y responsable.

Leonor, debes tranquilizarte mucho y cuidarte mucho, y las niñas que no tengan que sufrir, que de nada serviría a mí al saber que estáis enfermos.

No te preocupes, no te canses en el trabajo en casa. Tú sabes que para mí la mayor ilusión y la mayor fuerza moral es saber que vosotras estáis bien.

Leonor, la lucha cada día me ha traído más compromisos morales y no puedo deshacerme de ella, como yo quisiera, para poder haceros más felices y daros más tranquilidad. Leonor, tú sabes que, aparte de las ideas y de la lucha sois vosotras, y haría cualquier cosa para veros felices y contentas.

Espero que en casa habrá alguien para ayudarte, pues en tus cartas no me dices nada, pues espero que todo marche bien.

De tu hermano no te preocupes, se hace lo que se puede y no le falta nada. Pero para salir no sé si podrá, porque le acusan de colaborar conmigo y con eso hay bastante, pero haremos cuanto podamos.

Sobre todo Leonor, no te preocupes, no sufras, estarás tranquila, que para mí será lo mejor, para luchar contra el sufrimiento moral y el enemigo del pueblo.

Darás muchos recuerdos a mis amigos, que espero no te habrán molestado más.

Paquita y Alba, hijitas mías. Hace mucho tiempo que papá no ha venido a veros, para saber lo grande que estaréis y besaros mucho, y jugar con vosotras, pero papá vendrá pronto y piensa mucho con vosotras.

Brisa, espero que serás muy aplicada y muy buena, obediente con mamá, y tú Alba, serás muy grandecita y serás buena como siempre. Vuestro papá, aunque está muy lejos de vosotras, piensa mucho con vosotras y sufre como hoy vosotras no podéis comprender.

Brisa, espero que ayudarás a mamá y me escribas, y si las cabras han tenido cabritos, y cuídate bien de que las gallinas no entren en el huerto. Papá, cuando venga, os llevará alguna cosa para haceros olvidar la pena que tenéis al no tener a papá a vuestro lado y os dará muchos besos.

Leonor, compañera mía, muchos ánimos que pienso mucho con vosotras y no os olvido.

Recibe de tu compañero que te quiere y no te olvida, tú y mis queridas hijas recibir muchos besos y abrazos de vuestro papá que no os olvida un momento. No me escribáis en casa de Enriqueta, porque la casa está en peligro, y tú cuando escribas no pongas remitente. La dirección que debes escribir es ésta: Miguel Margarit. Calle Sol, número 95. Castellbisbal (Barcelona).

Nota: Leonor, te mandé 2.025 pesetas y ahora te mando 10.000 por conducto del “Cotate”. Escríbeme pronto.

* Transcrita del libro de “Els Quaderns de la Revista de Girona”. Núm. 36, Serie: Guies núm. 16, Marzo 1.992, autor: Josep Clara Resplandis.

ELS LLIBRES CONSULTATS HAN SIGUT ELS SEGÜENTS:

 PILAR  EYRE. "Quico Sabaté, el último guerrillero".

ANTONIO TÉLLEZ SOLÀ. "Sabaté, Guerrilla urbana en España (1945-1960)".

JOSEP CLARA RESPLANDIS. "Els maquis". Revista de la Diputació.

JUAN GARCIA OLIVER. "El eco de los passos".

FRANCESC MARCÉ. "Hospitalencs d’ahir".

FERRAN SÀNCHEZ AGUSTI. "Maquis a Catalunya".

Nota: El llibre de la Pilar Eyre podeu trobar-lo a la llibreria Canadell, de Sant Gregori.

J. TERRADES / CEID MAS CLARÀ .

www. masclara.org