I. No sé...
No sé qui sóc.
Em llevo, menjo, treballo, dormo.
Somric.
Em busco cada dia enmig de la inconsciència,
però no em trobo.
Transito per l’espai i pel temps.
Vull un lloc segur
on romandre arraulida com un gat perdut,
però no hi és.
No sé qui sóc.
Només tinc una cosa per certa:
l’home està irrevocablement sol.
II. Vas arribar com...
Vas arribar com un somni fet realitat,
com un regal dels déus, o del cel, o de qui sigui.
Com una companya insòlita que no esperava.
Ara ets dolça, càlida, insubstituïble.
Omples el meu espai i l’envoltes de llum i d’harmonia.
Ningú no pot entendre què som l’una per a l’altra.
Ets meva, i saps que em tens als teus peus
des que m’esperes a la porta festejant la meva arribada.
Ets entranyable, manyaga. Incondicional.
Amb els teus ullets lluents,
amb el teu ronc suau arraulida a la meva falda.
Totes dues som una.
Quan no hi sóc, et recordo. Jo també sóc teva.
La meva companyia, el meu tresor.
La meva millor amiga.
Colette, la meva gata.
|